Cada 20 de novembre té lloc la commemoració del dia en que es va signar la «Convenció sobre els Drets de l’infant», ara fa justament 27 anys. A l’ajuntament de Ripoll va tenir lloc, un any més, la celebració d’aquesta data, nens i nenes de totes les escoles, encapçalats pel consistori infantil, van llegir un manifest i van penjar el tapís amb el rostre d’un infant pintat per la il•lustradora Carme Solé Vendrell. Finalment l’acte va finalitzar amb el llançament de globus.

Tots aquests actes commemoratius entenem que tenen importància, si més no des del punt de vista representatiu. El fet de llegir un manifest o recordar una data o un fet puntual pot ajudar a l’hora de recordar que hi ha drets que s’haurien de respectar, com diu la convenció, els drets dels infants són inalienables, irrenunciables, innats i imprescindibles.

Malauradament per molts manifestos i convencions que hi hagi, els drets dels infants són trepitjats sense mirament en bona part del planeta, hi ha països on els infants treballen hores i hores en condicions pròpies de l’esclavatge, les guerres desplacen i perjudiquen milions de criatures arreu del planeta, i sembla que en aquest nostre món globalitzat això perdi importància.

Al nostre país, fa tres anys es va signar el Pacte per a la Infància a Catalunya, impulsat per la Conselleria de Benestar Social i amb el suport del setanta agents institucionals, polítics, econòmics i socials. Sembla que l’any 2016 a Europa no hauríem d’estar parlant d’un pacte d’aquestes característiques, en una societat occidental moderna fa vergonya pensar que no tan sols no hem millorat, sinó que els darrers anys la crisi ha fet que un col•lectiu com és l’infantil hagi estat el més perjudicat de tots.

Fa menys d’una setmana des de Brussel•les se’ns deia que d’entre els 28 estats europeus, Espanya ocupa el cinquè lloc en el qual els nens tenen més risc de pobresa i exclusió social, concretament suposa que un 34,4% del total dels infants, altra vegada estem al rànquing de les pitjors dades que publica l’Eurostat, per darrera només hi tenim Romania, Bulgària, Grècia i Hongria. Espanya supera en gairebé 8 punts la mitjana europea, tot plegat és un trist rècord.

A Ripoll no tenim pas una vareta màgica per fer desaparèixer la pobresa, tant de bo la tinguéssim, però sí que intentem prendre el màxim de mesures per detectar els casos de més risc i posar-hi els recursos que calguin per evitar que algun infant passi necessitats.

El ventall és variat, en Centre Obert, que funciona durant tot el període escolar; les beques de menjador o les de guarderia. Hi ha d’altres serveis que de fet són oberts a tothom i que no necessàriament tenen a veure amb la pobresa però sí amb el desig de facilitar el funcionament de les famílies en el seu dia a dia, la subvenció del transport escolar, o l’espai deure en són un exemple.

No hi ha cap excusa quan es tracta de deixar desprotegits els col•lectius més febles, normalment criatures i gent gran. Els pobles però tenen un cert avantatge davant les grans ciutats a l’hora de detectar cert tipus de problemes, la vida en un poble és menys anònima, no vol dir que sempre pugem descobrir si una família passa per problemes greus, però en tot cas és més fàcil de detectar.

En tot cas, continuarem treballant tots plegats, ajuntament, serveis socials, escoles, centres sanitaris, etc. per tal de protegir els nens i nenes de la nostra comunitat, criatures que mereixen tenir un futur esperançador i que garantiran d’aquesta manera un futur millor per a la comunitat.

Jordi Munell i Garcia
Alcalde de Ripoll i Diputat al Parlament
21 de novembre de 2016